Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 5 - Pere Baltà - 03/09/2003
Descarrega'l en format PDF

L'Excel·lentíssim Senyor Francesc Candel i Tortajada

Discurs pronunciat a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a Francesc Candel i Tortajada, el dia 3 de setembre de 2003, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat

Pere Baltà

Escriptor i periodista.
President de la Fundació Paco Candel.
Actual director de la revista digital "Tornaveu".
Diputat a Corts III, IV i V legislatures.

Molt Honorables Presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, Honorables Consellers, il·lustríssims diputats, distingides autoritats, Excel·lentíssim Senyor Francesc Candel i Tortajada, senyores i senyors.

Glossar el cèlebre escriptor i amic Francesc Candel, a qui la Generalitat atorga amb la medalla d'or la seva més preuada consideració, té la dificultat de l'estima personal al guardonat i l'extensió d'una obra que l'autor ha desenvolupat al llarg de sis dècades, atès que el seu primer llibre fou editat al 1956. La proximitat dels respectius domicilis -ambdós al Delta del Llobregat- i la fal·lera d'escriure sobre l'entorn social, aviat ens va relacionar, fins al punt que he tractat alguns personatges dels seus llibres.

Des de la publicació de Hay una juventud que aguarda, la producció literària de Paco Candel ha superat la cinquantena de llibres publicats. Es pot ben dir que la vocació que amb tanta força s'expressava en el seu primer llibre s'ha realitzat com a professió, amb l'acceptació del públic i el respecte de la crítica. Avui, en aquesta distinció que se li atorga, també se li reconeix l'exemplaritat. A tots ens honora com a part d'aquesta Catalunya a la qual Candel tant ha contribuït amb un acurat anàlisi social farcit d'humanisme.

La primera notícia de Candel, per a la majoria de lectors, va ser la publicació d'un llibre insòlit, aquell Donde la ciudad cambia su nombre, que trencava motlles tot mostrant un àmbit social que el poder amagava. El text era tan fresc com apassionat. Els personatges eren tan reals que apareixien amb el seu propi nom. Les Cases Barates del Port era el barri que "retratava" i on la seva família va anar a viure en arribar a Barcelona poc abans de l'Exposició Internacional del 1929, quan Candel només tenia dos anys. En Josep Maria Huertas Claveria -brillant estudiós de la Barcelona popular- ha dit que aquell barri va tenir una gran sort quan, en desaparèixer fa pocs anys, hi havia viscut un veí d'excepció que va saber explicar com era el paisatge, les seves gents i les seves formes de vida. Aquest periodista tan reconegut afirma que es tracta d'una de les grans novel·les de Barcelona; mentre que Candel, modest, reconeix que, amb la seva novel·la més reeditada, es va fer escriptor. Escoltem-lo en el seu estil peculiar:

Aprendí a escribir cuando la escribía... y a entender que para escribir una novela no es necesario planteamiento, nudo y desenlace, sino sensibilidad, agudeza y observación -esto es gracejo, desparpajo y fijarse-, que si la novela es la mentira que más se parece a la vida, la vida es la verdad que más se parece a la novela...

Tant s'hi assemblava que el governador civil de l'època va saber d'un llibre que es venia como el pan bendito als quioscos de les Rambles, enmig del rebombori i l'emprenyament dels compradors. Li van dir que es tractava d'un libro tremendista, sense explicar que el referit tremendisme era un corrent literari impulsat per un antic servidor de la censura anomenat Cela.
No els pogueren enretirar tots. La picaresca de l'època (el país tot just superava el temps de l'estraperlo) va fer que no pocs llibreters amaguessin exemplars sota el mostrador i, aviat, els varen vendre juntament amb l'edició que es va fer d'estranquis; com si es tractés de tabac ros o del pa blanc que tant escassejava, oferien el llibre als clients de tota confiança...

-Tengo Candel, tengo Candel...

Amb el pas del temps, se n'han fet 24 edicions.

Candel es féu popular quan encara era latent "aquella postguerra en què -com diu Julio Baños, amic d'infància i historiador del barri- per sobreviure, calia fer de tot". I va fer de quasi tot, fins que el "descobrí" l'editor Josep Janés, a qui arribà amb una carta de Sebastià Joan Arbó i la influència de l'Eduard Manchón, mític jugador barcelonista fill de Can Tunis.

Fins i tot va fer d'aturat sense cobrar. "És natural que no trobi feina. No sé fer res. Només escriure. Però no n'hi ha prou amb això", pensa el jove protagonista de Hay una juventud que aguarda, que, d'una manera aïllada i autodidacta, va concretant una forta vocació. No pot anar a la universitat. No te connexions amb cap corrent intel·lectual. La seva "penya" es reuneix als descampats dels barris de Port... Ha llegit, això sí.

Tenia tot just tretze anys al gener de 1939, el dia abans d'entrar els nacionals a Barcelona, quan, juntament amb un cosí seu, van cremar en un racó de la muntanya de Montjuïc, una col·lecció de les "novel·les ideals i lliures" que editava el pare de Frederica Montseny. Només es salvà un llibre que van enterrar perquè es tractava d'un préstec. Per tal que els feixistes no els enxampessin amb aquella càrrega subversiva, van posar una llauna com a resguard perquè les flames no es veiessin des de la planúria.

"Vam cremar tanta cultura anarquista -ha explicat- que la planxa metàl·lica se'ns desfeia..."

Un cosí germà de només setze anys havia marxat al front amb les lleves del biberó i no va tornar mai més a casa.

Sense dubte, les vivències són la font d'inspiració de l'escriptor i, explicar-les, en el cas de Candel, va ser la primera escola. El primer mestre fou el pare, que el volia treure de la xacra social de l'analfabetisme. Per tradició familiar els Candel tenien una gran admiració per la cultura i un respecte profund pels llibres.

"Enmig dels meus ambients -ha deixat escrit Candel- l'analfabetisme ha estat una planta profunda que ha crescut ubèrrimament".
Se sent hereu de la cultura antropològica i de cap acadèmia. Les Cases Barates del Port quedaven lluny, sobretot socialment, de les minories culturals que començaven a bellugar-se després del desastre de la guerra. Eren l'esquena de la ciutat, l'abocador on es llencen les deixalles, allà on la ciutat canviava el seu nom avergonyida.

No només pretenia realitzar-se com a escriptor, volia escriure un clam dels habitants dels suburbis dirigit a la burgesia causant de les injustícies perpetuades. Una denúncia feta descrivint la gent del seu entorn: com eren, què feien, què deien... No esperava ser llegit pels propis personatges que havia "retratat". La reacció dels suposats "protagonistes" va ser d'una riquesa literària tan extraordinària que, lluny d'espantar-se, l'inspirà un nou llibre: ¡Dios, la que se armó!, que, passats els anys, és un testimoni pintoresc i una il·lustració refrescant de com en aquest país podien succeir certes coses al bell mig de la dictadura.

La irrupció de Candel va ser com un esclat. Sorgia d'un espai socialment marginat, aïllat i desconnectat de la realitat literària. Els seus llibres no explicaven històries de burgesos esnobs. Els seus referents inicials eren de llengua castellana amb noms tan sonors com Juan Ramón Jiménez, exiliat, o Federico García Lorca, assassinat, que contrastava amb els Pemán i Sánchez Mazas, intel·lectuals oficials del Règim. Entre les seves predileccions perdurava Pio Baroja. Delibes i Cela iniciaven els camins de la nova narrativa... Els tertulians dels cafès més prestigiosos citaven l'Unamuno i l'España invertebrada d'Ortega i Gasset...

Cal adonar-se que aquell inquiet Candel és aquí, a un indret de Catalunya, però el sistema ha impossibilitat que connecti amb els escriptors i pensadors en llengua catalana, exiliats i/o silenciats, i, tant o més greu que això, han impedit que aprengui a escriure l'idioma que acabarà parlant. No n'hi ha prou amb llegir amb fruïció els textos de Josep Pla o la novel·lística descriptiva de l'Ignasi Agustí. Malgrat la relació editorial que es produeix amb Espinàs i Folch i Camarasa, la literatura que es fa en aquell moment precís es fa a l'entorn del Premi Nadal i, molt aviat, de l'Editorial Planeta (Gironella, Anna Maria Matute, Luís Romero, Mercedes Salisachs, Tomás Salvador, Carmen Laforet...), catalans que eren símbol d'una ciutat que lluïa capitalitat editorial universal en llengua castellana...

Cal mirar cap a fora! I mira cap a l'est: descobreix el Txèkhov que el progressisme ha posat de moda, però els escriptors de la "generació perduda" el fascinen: planteja a Hemingway un pols que és un brindis per una manera de viure, l'omple de neguit social l'Steinbeck que descriu l'emigració interior americana..., Saroyan, Faulkner, Dos Passos..., el Graham Greene d'El poder i la glòria, Van der Meersch... Li recomanen llegir La muntanya màgica de Thomas Mann... L'espanta el món feliç que anuncia Huxley i la proximitat del 1984 de l'Orwell.

Però és un escriptor francès, que no és André Malraux, qui il·lumina oportunament el seu camí: llegint Cesbron s'adona que el submón de l'entorn de París també es produeix a Barcelona. En el seu barri també hi és el capellà que dubta entre la fe i el servei a la societat, el metge que visita de franc..., hi són "els sants que van a l'infern" i tota aquella gent que només vol treball, un sostre com cal i una mica d'esperança...

Des d'aleshores s'han succeït temes i títols en la direcció de l'escriptor que assumeix el compromís amb el seu temps. Es converteix en la veu dels sense veu. S'implica en la seva obra fins al punt de fer difícil discernir on acaba el personatge i comença l'autor. Tracta els problemes latents amb l'amenitat de qui sap aprofundir cada qüestió planerament. Ha estat oportú des del dia que denuncià que els suburbis eren l'abocador de la ciutat, novel·là la vida als sanatoris de les malalties de postguerra i les dificultats sorgides de l'atur i la marginació, avisà que venia una nova pobresa i, especialista en migracions sense proposar-s'ho, també féu a temps l'anàlisi dels nous corrents migratoris, tot pensant en una Catalunya cohesionada que, conservant la identitat, fos políticament plural i socialment justa.

Els altres catalans, publicat al 1964, és un servei impagable al seu país. A partir de l'anècdota d'un cartell posat per uns extremistes en plena guerra i en el límit entre l'Hospitalet, capital de l'anarquia, i la Barcelona burgesa...

Aquí termina Catalunya
Aquí empieza Murcia


Es pregunta tot dialogant amb l'editor Josep Janés -per qui sent devoció-, qui constitueix els pobles..., els homes o la terra? Arriben a la conclusió que l'home s'aclimata mentre la terra segueix impertorbable.

Amb ell hem recordat que, a les darreries del segle XIX, foren valencians i mallorquins els que van donar a Catalunya l'impuls que li mancava a causa de la baixa natalitat. "En certa manera tot quedava a casa", afirma recordant que arribà amb els seus des de les terres valencianes del Racó d'Ademús. Després van venir de l'Aragó, de Múrcia i Almeria, Andalusia i Extremadura...

Hi ha un cert paral·lelisme amb el present, quan ens ha parlat que el factor religiós ha tingut una forta incidència en les dificultats d'integració, en dir-nos que l'immigrant arribava amb unes tradicions religioses que aquí no acabaven de trobar expressió. La fe racionalista de Catalunya no anava amb ells, especialment els que vingueren després del Concili Ecumènic. En arribar la Setmana Santa s'apropaven a les esglésies i no hi trobaven monuments, ni processons, ni imatges nafrades... Els semblava un fenomen exclusiu de Catalunya i deien que els capellans els feien perdre la fe.

Cada vegada vénen de més lluny i de més difícil integració... Com si fos un conte ens explica la història d'un noi nascut i criat a França, que parlava un llenguatge que havia après allà, una barrija-barreja entre el castellà dels seus pares i el francès del país. Un patuès estrany -diu Candel- perquè vivien al sud de França. En definitiva, que la gent de les Cases Barates, sentint que parlava un llenguatge que no entenien, va suposar que era de la terra que trepitjaven... Li van posar de renom el catalán, que li va quedar per tota la vida. Pot ser que sí que parlés el català del Rosselló, però també és probable que aquell patuès fos l'occità, l'idioma germà d'uns altres immigrants que, en el seu moment, es van integrar sense cap trauma.

Com qui no diu res, en Francesc Candel planteja al colofó d'Els altres catalans, que es publicà al 1964, que en el curs de les properes generacions és possible que la catalanitat passi a mans dels altres catalans, que es poden veure cridats a la curiosa tasca de revaloració de la novíssima Catalunya. En el seu particular Viaje al Rincón de Ademuz -seguint l'exemple de Cela- constata que els pobles d'on van arribar els Candel es seguien buidant camí de Catalunya i, en Els altres catalans, vint anys després inventà una paraula per definir certs fills d'immigrants que "passen de Catalunya", sense estar ni en pro ni en contra: acatalanes.

Quan ja teníem Generalitat, en un debat sobre les Àrees Urbanes de Nova Creació en què ambdós vam ser ponents, li vaig sentir dir respecte la cultura antropològica dels immigrants i la seva incorporació a la catalana, que el punt d'equilibri s'ha trobat quan no ha estat necessari renegar de la teva cultura d'origen per incorporar-te a la d'adopció, però no ha deixat d'avisar que una cultura immigrant alfabèticament forta pot menjar-se la del lloc que envaeix.

És només escriptor, Paco Candel? Es fa evident que no. Darrera dels seus llibres hi ha un sociòleg profund. Ell, que no sabia quina professió declarar quan hagué de comparèixer al jutjat per la denúncia d'algun dels al·ludits a Donde la ciudad cambia su nombre, va dir: "Ponga escritor". Es decidí davant la incredulitat d'un magistrat molt disposat a processar-lo. Ha exercit altres funcions: entre les quals senador i regidor, quan el seu nivell de compromís amb la democràcia el portà a assumir responsabilitats. Però fins i tot aprofità aquella època d'home públic per explicar-la, corroborant que només volia ser escriptor.

Potser també volia viure intensament el seu temps. L'Ignasi Riera ha dit a l'Avui que serà un referent literari d'interès creixent i, ahir mateix, el propi Candel ens explicava que, arran del maig del 68 que visqué a París Víctor Mora, varen fer equilibris amb la censura, tema que és molt present a la seva obra perquè la va patir de valent.

Mig segle d'ofici ha consolidat la voluntat de ser escriptor amb el prestigi d'una obra tan sòlida com extensa. El temps ha tancat les ferides obertes pel relat d'una realitat que els poders fàctics amagaven. Aquells que el volien lluny de les Cases Barates del Port han hagut d'assumir que tots aquells barris: el Port, Can Tunis, el Polvorí, la Zona Franca, el nucli de la Seat, les Cases Barates..., han acabat sent "els carrers de Paco Candel", com en un llibre recent els ha definit l'Esther Pardo i Gimeno, deixebla seva. Aquell escriptor tan vocacional sempre ha estat al servei de la seva gent. Cal dir que aquest concepte es refereix a aquells que estimes i pels quals et sens estimat, i l'àmbit de l'estima a l'amic Paco Candel s'ha fet tan extens com queda palès en aquest acte...

Tots hem sentit dir que acabes sent d'allà on enterres la teva gent. Molt a prop d'aquells carrers, que són els seus, hi té els pares, la dona amb qui compartí la vida... El seu cosí germà morí al front defensant la causa de la llibertat.. Allà mateix, a prop del cementiri de Montjuïc, on reposen alguns símbols del país que ha acabat sent la seva terra, un dia fosc de l'hivern de 1939, no només varen cremar uns somnis de llibertat, hi enterrà un llibre pensant que algun dia el podria tornar. Potser era un presagi del fet que, amb el conjunt de la seva obra, ha salvat part de la memòria d'un indret..., però també la memòria col·lectiva d'un temps i d'un país.

Ara que sabem que ja escrius les teves memòries..., amic Paco Candel: endavant i salut! Tornarem a gaudir llegint-les!

Palau de la Generalitat, 3 de setembre de 2003

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web