Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 25 - Jaume Fabre i Fornaguera - 25/03/2020
Descarrega'l en format PDF

Ser obrero no es ninguna ganga

Un llibre plenament vigent

Jaume Fabre i Fornaguera



Jaume Fabre i Fornaguera
Periodista i historiador

L'any 1968, important per tants conceptes, Francesc Candel va publicar un llibre de títol impactant, com tots els seus: "Ser obrero no es ninguna ganga". La primera edició, publicada per Ariel, va patir moltes retallades de la censura, i va caldre esperar fins al 1976 que l'editorial Laia en fes una reedició recuperant el text original. No en va arribar a sortir mai una traducció al català.

45 anys més tard, el contingut d'aquell llibre es revela d'una tremenda actualitat. La major part del que diu sobre les condicions de vida de la classe treballadora torna a ser plenament vigent. Si entre la crisi dels anys 40 i 50, a la que dedica la major part del llibre, i la nostra situació actual, hi ha força diferències, són en canvi sorprenents els paral·lelismes entre la manera que el franquisme va fer servir per tractar de sortir-ne amb un Pla d'estabilització, i d'aquesta manera consolidarse en el poder, i aquesta política d'ara que uns en diuen austeritat, els altres, més cruament, retallades i que és, de fet, un intent d'acabar amb el mínim Estat del benestar que s'havia assolit al nostre país després d'anys de lluita.

La Gran Depressió dels anys quaranta i cinquanta a Espanya, conseqüència de la guerra civil, va durar fins al boom dels seixanta. El Pla d'Estabilització va ser la frontera entre els dos moments. Aprovat per decret llei del govern franquista el 21 de juliol de 1959 a instàncies de la troika de llavors --Estats Units, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional--, la finalitat bàsica del Pla era acabar amb la política d'autarquia i encarrilar Espanya en la via del liberalisme, alhora que resoldre els principals desequilibris de l'economia.

L'aplicació de les previsions del Pla va comportar acomiadaments massius, amb un gran increment de l'atur, un augment brutal dels preus, sense que el salaris creixessin al mateix ritme, sinó que més aviat minvessin a causa de la supressió d'hores extraordinàries, desnonaments, i una perpetuació de la misèria que s'arrossegava ja des de la fi de la guerra. Tot això en un context de serveis socials molt inferior al que tenim ara.

A sobre, la utilitat del Pla va ser escassa. La seva aplicació amb prou feines es va mantenir un parell d'anys. El que realment va resoldre les penúries del país va ser la sortida intensiva de treballadors cap a altres països i les remeses de divises, l'arribada del turisme massiu i el rebuf de la prosperitat europea dels anys seixanta.

Tot això ho explicava Candel en el seu llibre. Passant per alt les precisions tècniques del Pla d'Estabilització, retratava amb el seu estil directe el que aquest va suposar per a la classe treballadora. I ho feia sobretot transcrivint converses que havia mantingut amb obrers, uns anònims i altres amb noms i cognoms.

Una relectura aporta, mig segle més tard, sorprenents semblances amb les reestructuracions econòmiques actuals Si aquelles pretenien portar-nos cap al liberalisme, les d'ara són un subproducte del neoliberalisme.

Candel explicava, per exemple, que, en la presentació del Pla, el ministre de Comerç, Alberto Ullastres i els acompanyants, van brindar simbòlicament amb gasosa en lloc de fer-ho amb xampany.

"Volien donar a entendre", escrivia Candel, "que estàvem en l'època de les vaques flaques i en pla d'austeritat. Però els pobres ens espantem de seguida, perquè ja sabem el que aquests simbolismes signifiquen. És el que em deia un aprenent anomenat Pedrito, per aquells dies, naturalment alarmat:

"- Vaig entrar al despatx de l'amo i vaig sentir que aquest li deia a algú parlant per telèfon:" Amb aquesta nova crisi l'obrer s'haurà d'estrènyer més el cinturó ".

"Aquest "haurà" en lloc del "tindrem" és el que li feia gràcia al noi, o millor dit: no li feia cap gràcia".

Amb el Pla d'Estabilització en marxa, la multisegrestrada i multisancionada publicació de la JOC, Juventud Obrera, va publicar al febrer de 1960 un reportatge en què admetia com a possible que les mesures posades en marxa l'any anterior fossin més endavant beneficioses, però pel moment feien la punyeta a molta gent, com sempre als més desheretats. Candel es referia en el seu llibre a aquest reportatge i posava l'èmfasi en el fet que l'autora explicava un conte que havia llegit de nena i que li havia impressionat. Una família viatja en un trineu i, en veure's assetjada pels llops, llança al nen més petit a les feres per tal de salvar la vida dels altres. Escrivia l'autora que llavors li va causar horror aquest conte, i que el febrer de 1960 continuava trobantlo cruel. No trobava just que per posar-nos al nivell de les nacions més pròsperes haguéssim de sacrificar el germà més petit. Uns comentaris que, ara, sonen tremendament familiars, amb l'agreujant que el Pla d'Estabilització de 1959 va durar poc, mentre que portem ja vàries dècades de l'actual contrarevolució en tota regla.

"Ser obrero no es ninguna ganga" no es només útil per la descripció que Candel fa de les conseqüències del Pla d'Estabilització, amb testimonis de primera mà, sinó que és també una eina insubstituïble per als historiadors que vulguin reconstruir la reacció d'aleshores per la classe treballadora. Candel analitza molt a fons el fenomen social d'infiltració en els càrrecs d'enllaços i jurats del Sindicat Vertical, preconitzat primer la USO i després també per Comissions Obreres. Candel aporta molta informació sobre les eleccions sindicals de 1960 i 1963, les primeres en què treballadors compromesos van decidir intentar utilitzar des de dins l'estructura sindical franquista per aconseguir millores i fer possibles mobilitzacions.

El llibre de Candel va ser prologat per Rafael Hinojosa, fill d'emigrants cordovesos que va viure la seva infància i joventut al barri de barraques del Somorrostro, va ser després simpatitzant de la USO i president arxidiocesà de la JOC de Barcelona i, amb la democràcia, afiliat a CDC, va ser diputat a Corts a les eleccions de 1986, 1989 i 1993 i diputat al Parlament de Catalunya a les de 1995. En aquell pròleg hi escrivia "Afortunadament --la història ho va demostrant—les classes oprimides van aconseguint –en uns països més, en altres menys— allò que els pertany, allò que per justícia és d'ells, i no el que se'ls vol llançar com una almoina". Això ho escrivia l'any 1968!!! Mig segle més tard, els desposseïts són despullats encara més, pas a pas, del poc que havien aconseguit per sentir el terra segur sota els seus peus, i se'ls torna a negar allò que els pertany en justícia per deixar-los com últim recurs a demanar almoina als centres de beneficència. I a fer-los competir entre ells per les engrunes.

Els paràgrafs del llibre de Candel avui plenament vigents són innumerables. Posava molts exemples de situacions que havia vist personalment. Compareu vosaltres mateixos:

"Un matrimoni discuteix perquè ella vol anar a Càritas a demanar alguna ajuda, però ell no, perquè li fa vergonya; el què vol és treballar".

"A la parròquia hi havia veritables aglomeracions de dissortats. Eren més els necessitats que allò que hi havia per a repartir. Tot el dia trucava gent a casa meva per exposar-me les seves desgràcies. Heus aquí el que vaig anotar: "Tots els que venen a casa repeteixen el mateix disc: que es donen ajudes als qui no la necessiten, a qui no els fa falta i, en canvi, els veritables desgraciats, ells, no reben res. Jo m'arribo a avorrir de tant haver-me d'aixecar de la taula on escric i escoltar les calamitats que m'expliquen. El més terrible és no poder fer res per ells, només escoltar-los. A mi se'm remouen els budells, i somnio amb revolucions i en canviar les coses, a l'estil de la Internacional, que els que ara no són res, que ho siguin tot, i els que ara tot ho tenen, que passin gana, misèria, fred, que no se'n vagin a l'altre món tan tranquils".

"Una dona deia a la botiga que el seu marit havia aconseguit trobar una feina precària. Estaven desitjant que arribés el dissabte, per la setmanada, però a la vegada l'estaven tement per si li deien que ja no calia que tornés".

"La situació de la gent sense feina, i la dels que veien retallat el seu salari, creava problemes no solament de menjar cada dia, ja que no tan sols els aliments valen diners. Una noia que es diu Marta no tenia els diners que demanaven a l'escola per a un llibre del seu fill".

"Ser obrero no es ninguna ganga" segueix sent una lectura altament recomanable, sobretot per la descripció d'una època que hem vist retornar. Les dones i els homes d'ara ens veiem plenament reflectits en allò que Candel explica sobre aquells anys en què el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Josep Maria Benet i Jornet, aleshores un jovenet, va escriure l'obra Una vella, coneguda olor. El que passa en els nostres dies segueix desprenent una vella, coneguda pestilència.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web